obsseció

Tots hem tingut un moment on ens agradaria que aquella personeta que ens dibuixa un somriure a la cara, es fixes ni que fos per un instant amb nosaltres. Aquell moment que somies que estàs amb ella agafadets de la ma i passejant pels carrers senyalant aquelles coses que son impressionants, regalar-li una rosa d’amagat i somriure quan ella està trista. Ajudar-la a viure la vida amb alegria, tot i saber que no la tindràs per molts dies. Esperant a trobar el moment per dir-li que l’estimes, que no pots parar de pensar en ella, que mouries muntanyes i platges per arribar a estar al seu costat. No importen els quilometres que hi hagi ni les voltes que hagis de donar al mon per trobar-la. Tu saps que ho faries. Però la covardia i la por a no ser acceptat son tant grans que no pots afrontar-ho. Vols que ella estigui bé, i res mes. Però a vegades t’oblides de tu mateix, ja no trobes ganes de seguir endavant amb aquesta historia, veus fotos d’ella amb altres persones que a tu et fa enveja perquè t’agradaria que hi fossis tu en aquella foto. Falses esperances set creen en el cap quan intenteu trobar un dia per anar a prendre alguna cosa. Viu deixa de pensar-hi  ella mai arribarà, no veus que estàs obsessionat. L’estimes faries qualsevol cosa per poder sentir-la deixaries tot, per marxar amb ella on fos.

Però mai arriba

Fa temps que rumio una cosa però em costa expressar-la, potser no soc el que esta a la teva ment, segurament tampoc penses amb mi contínuament,  somio cada dia en veure la llumeta que em digui quedem un dia, però mai arriba, o un bon dia, però mai arriba... passen els dies però em falta l’alegria de poder abraçar-te algun dia. Trobar-te de passada i pensar ha sigut el millor d’aquest dia, però mai arriba. Perdo l’esperança de poder acariciar-te, de preguntar que tal ha anat el dia? I les poques paraules que rebo em facin creure, que potser te un mal dia... no hem tingut la oportunitat de prendre un cafè, a una terrassa i parlar. Crec que podria estimar-te però cada cop perdo les ganes. Una il·lusió creada en el meu cap ha fet que escrigui aquestes paraules, per desfogar-me del que rumio. He perdut la confiança, les ganes d’enamorar-me d’algú... potser algun dia tornaré a trobar-te, i potser algun dia farem el cafè que tant esperava, i potser aquell dia m’adonaré que no t’estimava, que tot i pensar amb tu cada dia, era el meu cap que embogia de manera inexplicable les ganes d’aquest moment on t’hagués dit, coses boniques com, si mires al cel aquesta nit hi podràs veure molts puntets però hi ha dos en concret que els veig ara mateix, brillen mes que l’estrella polar i son mes bonics que la lluna. Teixir les nostres mans i que no es separin per poder viure els mateixos instants. Trobar una melodia que ens desperti cada dia. El temps passa però el teu somriure no canvia... però mai arriba... voldria agrair-te les estones en les que hem pogut escriure sobre la vida. I desitjo que tinguis una bona vida, plena d’alegria.

El petit follet que el en fons t’estima.