dissabte, 22 de novembre del 2014

quant de temps ja?

Si fa no fa, fa 5 anys que ens vàrem conèixer recordo vagament aquella nit, era la meva segona ago, i de sobte durant la festa vaig interrompre una foto ficant el meu got de birra al mig perquè no sortís be a foto, vam començar a parlar i al cap d’una estona vaig aparèixer amb una cervesa per tu. Vam acabar xerrant en un banc, passant fred però no importava estàvem a gust els dos, i de sobte estàvem fosos entre  els  nostres llavis. Qui m’havia de dir a mi que aquell moment seria el principi de una bona i bonica relació on vaig gaudir cada instant com si fos únic. Vergonyós vaig anar a veure´t a Cerdanyola on hi feies junt amb el teu agrupament la presentació de villas misèria el projecte que vau fer amb la vostra etapa de klan. Recordo que ens aquells moments encara existia el Messenger, i que els dies que podíem coincidir per veure’ns una estoneta eren els dijous. Que com que no vas tenir cap regal per reis vaig decidir fer-te una polsereta, i veure aquell foulard que no tenia cap passa foulard era estrany per mi. Es bonic recordar els vells moments vaig ser capaç de deixar de banda les preocupacions i ser feliç com un nen, gracies a tu vaig començar a ser mes nen, i vaig adoptar una nova filosofia de vida, tots portem un nen a dins així que no el deixis marxar mai. Encara guardo per algun lloc la macro postal que em vas fer per el meu aniversari. En un d’aquells dijous vàrem anar a Barcelona potser que aquell dia tingues una cançó ficada al cap, i crec que era de fito i fitipaldis, que deia “que te voy a decir si yo acabo de llegar, si esto es como el mar quin conoce alguna espina” un temps despres vaig escoltar millor la lletra i deia esquina, quin cap el meu... aquell dia va ser quan vaig deixar de banda la meva edat i vaig gaudir d’una atracció tant simple com la d’un carrusel per nosaltres dos sols. Tu sempre amb la teva càmera, i les fotos mes maques que vam poder treure, ganyotes, el que ara sen diuen “selfies” les fotos de tornada de l’espectacle ¿de cuándo acá nos vino? Sempre he dit que va ser el millor barça Madrid de la meva vida, i ho seguiré dient. Es impressionant com una sola persona pot fer canviar a una altre... abans mirava el futbol a totes hores i ara ja no hi penso. Soc mes gran però petit a l’hora, gaudeixo sent un nen i aprenent amb ells a ser-ho. A lluitar per els teus somnis, i a intentar ser lliure sempre que es pugui. Gaudir d’un dia d’esquí a la molina, sens dubte un dels millors dies que vaig passar amb tu, sense oblidar els espectacles de brodas bros o el cine o una tarda per sant Cugat. Sens dubte tots aquest moment han fet que tingues clara una cosa i es que tot i el poc temps que vàrem estar junts sempre et vaig estimar i sempre t’estimaré. Per molt que intenti enganyar-me a mi mateix. Un petit grup d’amics de les arts va dir  un dia algunes coses que hem van recordar a tu, en una tarda on hi havia molta gent a casa per veure un concert seu a la televisió i en el moment que vaig baixar va començar a sonar, vine et convido a un croissant, però a vegades penso si mai no la cagues, i que les meves ex’s i tu no teniu res en comú, i d’aquí en anem a valencià on a les cinc de la matinada no esperava que acabarà... tantes melodies, i molts poemes escrits, fotos moltes fotos i algunes retocades per un simple avorriment, un bomber i la dama negra caminen sota uns febles flocs de neu mentre van cap a casa. prendre algun te en el carrer major. I el petit pícnic que vàrem fer allà on tot es tranquil·litat i sense presa. La historia s’acaba el gran rei sap que la seva princesa no pot estar amb un pallasso i que ella es mereix un gran príncep blau. I que les fades que hi ha adornant el seu petit i acollidor palauet la protegeixin durant molts anys mes, en especial aquella que si la mira, un petit reflexa l’hi farà recordar la princesa que odiava el pallasso.
T’estimodio.

21-11-14(arenas de soledad)

dimecres, 22 d’octubre del 2014

obsseció

Tots hem tingut un moment on ens agradaria que aquella personeta que ens dibuixa un somriure a la cara, es fixes ni que fos per un instant amb nosaltres. Aquell moment que somies que estàs amb ella agafadets de la ma i passejant pels carrers senyalant aquelles coses que son impressionants, regalar-li una rosa d’amagat i somriure quan ella està trista. Ajudar-la a viure la vida amb alegria, tot i saber que no la tindràs per molts dies. Esperant a trobar el moment per dir-li que l’estimes, que no pots parar de pensar en ella, que mouries muntanyes i platges per arribar a estar al seu costat. No importen els quilometres que hi hagi ni les voltes que hagis de donar al mon per trobar-la. Tu saps que ho faries. Però la covardia i la por a no ser acceptat son tant grans que no pots afrontar-ho. Vols que ella estigui bé, i res mes. Però a vegades t’oblides de tu mateix, ja no trobes ganes de seguir endavant amb aquesta historia, veus fotos d’ella amb altres persones que a tu et fa enveja perquè t’agradaria que hi fossis tu en aquella foto. Falses esperances set creen en el cap quan intenteu trobar un dia per anar a prendre alguna cosa. Viu deixa de pensar-hi  ella mai arribarà, no veus que estàs obsessionat. L’estimes faries qualsevol cosa per poder sentir-la deixaries tot, per marxar amb ella on fos.

dilluns, 6 d’octubre del 2014

Però mai arriba

Fa temps que rumio una cosa però em costa expressar-la, potser no soc el que esta a la teva ment, segurament tampoc penses amb mi contínuament,  somio cada dia en veure la llumeta que em digui quedem un dia, però mai arriba, o un bon dia, però mai arriba... passen els dies però em falta l’alegria de poder abraçar-te algun dia. Trobar-te de passada i pensar ha sigut el millor d’aquest dia, però mai arriba. Perdo l’esperança de poder acariciar-te, de preguntar que tal ha anat el dia? I les poques paraules que rebo em facin creure, que potser te un mal dia... no hem tingut la oportunitat de prendre un cafè, a una terrassa i parlar. Crec que podria estimar-te però cada cop perdo les ganes. Una il·lusió creada en el meu cap ha fet que escrigui aquestes paraules, per desfogar-me del que rumio. He perdut la confiança, les ganes d’enamorar-me d’algú... potser algun dia tornaré a trobar-te, i potser algun dia farem el cafè que tant esperava, i potser aquell dia m’adonaré que no t’estimava, que tot i pensar amb tu cada dia, era el meu cap que embogia de manera inexplicable les ganes d’aquest moment on t’hagués dit, coses boniques com, si mires al cel aquesta nit hi podràs veure molts puntets però hi ha dos en concret que els veig ara mateix, brillen mes que l’estrella polar i son mes bonics que la lluna. Teixir les nostres mans i que no es separin per poder viure els mateixos instants. Trobar una melodia que ens desperti cada dia. El temps passa però el teu somriure no canvia... però mai arriba... voldria agrair-te les estones en les que hem pogut escriure sobre la vida. I desitjo que tinguis una bona vida, plena d’alegria.


El petit follet que el en fons t’estima.