Si fa no fa, fa 5 anys que ens vàrem conèixer recordo
vagament aquella nit, era la meva segona ago, i de sobte durant la festa vaig
interrompre una foto ficant el meu got de birra al mig perquè no sortís be a foto,
vam començar a parlar i al cap d’una estona vaig aparèixer amb una cervesa per
tu. Vam acabar xerrant en un banc, passant fred però no importava estàvem a gust
els dos, i de sobte estàvem fosos entre
els nostres llavis. Qui m’havia
de dir a mi que aquell moment seria el principi de una bona i bonica relació on
vaig gaudir cada instant com si fos únic. Vergonyós vaig anar a veure´t a Cerdanyola
on hi feies junt amb el teu agrupament la presentació de villas misèria el
projecte que vau fer amb la vostra etapa de klan. Recordo que ens aquells
moments encara existia el Messenger, i que els dies que podíem coincidir per
veure’ns una estoneta eren els dijous. Que com que no vas tenir cap regal per
reis vaig decidir fer-te una polsereta, i veure aquell foulard que no tenia cap
passa foulard era estrany per mi. Es bonic recordar els vells moments vaig ser
capaç de deixar de banda les preocupacions i ser feliç com un nen, gracies a tu
vaig començar a ser mes nen, i vaig adoptar una nova filosofia de vida, tots
portem un nen a dins així que no el deixis marxar mai. Encara guardo per algun
lloc la macro postal que em vas fer per el meu aniversari. En un d’aquells
dijous vàrem anar a Barcelona potser que aquell dia tingues una cançó ficada al
cap, i crec que era de fito i fitipaldis, que deia “que te voy a decir si yo
acabo de llegar, si esto es como el mar quin conoce alguna espina” un temps
despres vaig escoltar millor la lletra i deia esquina, quin cap el meu... aquell
dia va ser quan vaig deixar de banda la meva edat i vaig gaudir d’una atracció
tant simple com la d’un carrusel per nosaltres dos sols. Tu sempre amb la teva càmera,
i les fotos mes maques que vam poder treure, ganyotes, el que ara sen diuen “selfies”
les fotos de tornada de l’espectacle ¿de cuándo acá nos vino? Sempre he dit que
va ser el millor barça Madrid de la meva vida, i ho seguiré dient. Es impressionant
com una sola persona pot fer canviar a una altre... abans mirava el futbol a
totes hores i ara ja no hi penso. Soc mes gran però petit a l’hora, gaudeixo
sent un nen i aprenent amb ells a ser-ho. A lluitar per els teus somnis, i a
intentar ser lliure sempre que es pugui. Gaudir d’un dia d’esquí a la molina,
sens dubte un dels millors dies que vaig passar amb tu, sense oblidar els
espectacles de brodas bros o el cine o una tarda per sant Cugat. Sens dubte
tots aquest moment han fet que tingues clara una cosa i es que tot i el poc
temps que vàrem estar junts sempre et vaig estimar i sempre t’estimaré. Per molt
que intenti enganyar-me a mi mateix. Un petit grup d’amics de les arts va
dir un dia algunes coses que hem van
recordar a tu, en una tarda on hi havia molta gent a casa per veure un concert
seu a la televisió i en el moment que vaig baixar va començar a sonar, vine et
convido a un croissant, però a vegades penso si mai no la cagues, i que les
meves ex’s i tu no teniu res en comú, i d’aquí en anem a valencià on a les cinc
de la matinada no esperava que acabarà... tantes melodies, i molts poemes
escrits, fotos moltes fotos i algunes retocades per un simple avorriment, un
bomber i la dama negra caminen sota uns febles flocs de neu mentre van cap a
casa. prendre algun te en el carrer major. I el petit pícnic que vàrem fer allà
on tot es tranquil·litat i sense presa. La historia s’acaba el gran rei sap que
la seva princesa no pot estar amb un pallasso i que ella es mereix un gran príncep
blau. I que les fades que hi ha adornant el seu petit i acollidor palauet la protegeixin
durant molts anys mes, en especial aquella que si la mira, un petit reflexa l’hi
farà recordar la princesa que odiava el pallasso.
T’estimodio.
21-11-14(arenas de soledad)
