Fa temps que rumio una cosa però em costa expressar-la,
potser no soc el que esta a la teva ment, segurament tampoc penses amb mi
contínuament, somio cada dia en veure la
llumeta que em digui quedem un dia, però mai arriba, o un bon dia, però mai arriba...
passen els dies però em falta l’alegria de poder abraçar-te algun dia.
Trobar-te de passada i pensar ha sigut el millor d’aquest dia, però mai arriba.
Perdo l’esperança de poder acariciar-te, de preguntar que tal ha anat el dia? I
les poques paraules que rebo em facin creure, que potser te un mal dia... no
hem tingut la oportunitat de prendre un cafè, a una terrassa i parlar. Crec que
podria estimar-te però cada cop perdo les ganes. Una il·lusió creada en el meu
cap ha fet que escrigui aquestes paraules, per desfogar-me del que rumio. He
perdut la confiança, les ganes d’enamorar-me d’algú... potser algun dia tornaré
a trobar-te, i potser algun dia farem el cafè que tant esperava, i potser
aquell dia m’adonaré que no t’estimava, que tot i pensar amb tu cada dia, era
el meu cap que embogia de manera inexplicable les ganes d’aquest moment on
t’hagués dit, coses boniques com, si mires al cel aquesta nit hi podràs veure
molts puntets però hi ha dos en concret que els veig ara mateix, brillen mes
que l’estrella polar i son mes bonics que la lluna. Teixir les nostres mans i
que no es separin per poder viure els mateixos instants. Trobar una melodia que
ens desperti cada dia. El temps passa però el teu somriure no canvia... però mai
arriba... voldria agrair-te les estones en les que hem pogut escriure sobre la
vida. I desitjo que tinguis una bona vida, plena d’alegria.
El petit follet que el en fons t’estima.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada