quant de temps ja?

Si fa no fa, fa 5 anys que ens vàrem conèixer recordo vagament aquella nit, era la meva segona ago, i de sobte durant la festa vaig interrompre una foto ficant el meu got de birra al mig perquè no sortís be a foto, vam començar a parlar i al cap d’una estona vaig aparèixer amb una cervesa per tu. Vam acabar xerrant en un banc, passant fred però no importava estàvem a gust els dos, i de sobte estàvem fosos entre  els  nostres llavis. Qui m’havia de dir a mi que aquell moment seria el principi de una bona i bonica relació on vaig gaudir cada instant com si fos únic. Vergonyós vaig anar a veure´t a Cerdanyola on hi feies junt amb el teu agrupament la presentació de villas misèria el projecte que vau fer amb la vostra etapa de klan. Recordo que ens aquells moments encara existia el Messenger, i que els dies que podíem coincidir per veure’ns una estoneta eren els dijous. Que com que no vas tenir cap regal per reis vaig decidir fer-te una polsereta, i veure aquell foulard que no tenia cap passa foulard era estrany per mi. Es bonic recordar els vells moments vaig ser capaç de deixar de banda les preocupacions i ser feliç com un nen, gracies a tu vaig començar a ser mes nen, i vaig adoptar una nova filosofia de vida, tots portem un nen a dins així que no el deixis marxar mai. Encara guardo per algun lloc la macro postal que em vas fer per el meu aniversari. En un d’aquells dijous vàrem anar a Barcelona potser que aquell dia tingues una cançó ficada al cap, i crec que era de fito i fitipaldis, que deia “que te voy a decir si yo acabo de llegar, si esto es como el mar quin conoce alguna espina” un temps despres vaig escoltar millor la lletra i deia esquina, quin cap el meu... aquell dia va ser quan vaig deixar de banda la meva edat i vaig gaudir d’una atracció tant simple com la d’un carrusel per nosaltres dos sols. Tu sempre amb la teva càmera, i les fotos mes maques que vam poder treure, ganyotes, el que ara sen diuen “selfies” les fotos de tornada de l’espectacle ¿de cuándo acá nos vino? Sempre he dit que va ser el millor barça Madrid de la meva vida, i ho seguiré dient. Es impressionant com una sola persona pot fer canviar a una altre... abans mirava el futbol a totes hores i ara ja no hi penso. Soc mes gran però petit a l’hora, gaudeixo sent un nen i aprenent amb ells a ser-ho. A lluitar per els teus somnis, i a intentar ser lliure sempre que es pugui. Gaudir d’un dia d’esquí a la molina, sens dubte un dels millors dies que vaig passar amb tu, sense oblidar els espectacles de brodas bros o el cine o una tarda per sant Cugat. Sens dubte tots aquest moment han fet que tingues clara una cosa i es que tot i el poc temps que vàrem estar junts sempre et vaig estimar i sempre t’estimaré. Per molt que intenti enganyar-me a mi mateix. Un petit grup d’amics de les arts va dir  un dia algunes coses que hem van recordar a tu, en una tarda on hi havia molta gent a casa per veure un concert seu a la televisió i en el moment que vaig baixar va començar a sonar, vine et convido a un croissant, però a vegades penso si mai no la cagues, i que les meves ex’s i tu no teniu res en comú, i d’aquí en anem a valencià on a les cinc de la matinada no esperava que acabarà... tantes melodies, i molts poemes escrits, fotos moltes fotos i algunes retocades per un simple avorriment, un bomber i la dama negra caminen sota uns febles flocs de neu mentre van cap a casa. prendre algun te en el carrer major. I el petit pícnic que vàrem fer allà on tot es tranquil·litat i sense presa. La historia s’acaba el gran rei sap que la seva princesa no pot estar amb un pallasso i que ella es mereix un gran príncep blau. I que les fades que hi ha adornant el seu petit i acollidor palauet la protegeixin durant molts anys mes, en especial aquella que si la mira, un petit reflexa l’hi farà recordar la princesa que odiava el pallasso.

T’estimodio.

21-11-14(arenas de soledad)

ja no ens passa